Barcelona (ES) 1906 / Caracas (VE) 1995

Publicista. Escriptor.

Membre d’una família lligada a la cultura: Fill de Josep Artís i Balaguer, periodista i historiador d’art, cosí de l’escriptor Avel·lí Artís-Gener. El seu germà, Andrés Avelino -conegut amb el pseudònim de Sempronio– va ser nomenat per l’Ajuntament de Barcelona cronista oficial de la ciutat.

De formació autodidàctica, va treballar inicialment com a decorador de botigues i vitrines abans de la guerra, i després per la Generalitat de Catalunya republicana, com a cap de Serveis i Direcció Tècnica del Comissariat de Propaganda, que dirigia Jaume Miravitlles (1906-1988).

Allí va ser responsable de l’execució de tots els treballs -cartells, fullets, llibres, fotografies, etc.- que produïa el Comissariat.

L’artista especialitzat en cartells Carles Fontserè (1916-2007), va tenir molta relació professional amb Artís. En les seves memòries indica que creu que la institució va guanyar bona part del seu prestigi gràcies a Víctor Artís: «Sense la seva intel·ligència i el seu cinisme -que tot cal dir-ho- no hauria funcionat amb l’eficàcia que va funcionar».

Artís és descrit per Fontserè com un home alt, prim, rosat i ‘arremangat’ «la seva impudícia i el seu desvergonyiment -que llavors, fins a cert punt, m’escandalitzava de forma simpàtica, no tenien parangó».

Era l’home de les idees i s’encarregava de planejar i dur a bon terme els projectes de propaganda gràfica. També, segons Fontserè, s’encarregava d’allotjar i facilitar l’estada dels periodistes estrangers que visitaven Barcelona.

Com a cap dels Serveis Tècnics, Artís era la persona a la qual acudia quan alguna cosa fallava o no funcionava. Era l’home que treia les castanyes del foc i precisament, segons els records de Fontserè, va ser qui va tenir la idea d’instal·lar el Comissariat a l’edifici de la Diagonal (llavors Avenida del 14 de abril), que havia estat la casa dels Valls i Taberner.

A la fi de la contesa, el seu germà Avel·lí va romandre a Catalunya, però Víctor va haver d’exiliar-se.

El seu fill, del mateix nom ho va explicar d’aquesta manera: “El 1939, el nostre pare va haver de fugir d’Espanya i va travessar França fins a arribar a Hamburg, on va prendre el primer vaixell, sempre i quan, el destí no fos una illa”. Aquest vaixell el va portar a Veneçuela”.

Es va radicar a Caracas i al cap de tres anys de la seva arribada va poder reclamar a la seva família -la seva dona i els seus fills Víctor i Mario. A Veneçuela va néixer la seva tercera filla, Montserrat.

Es va dedicar -amb notable èxit- a la publicitat comercial, fent una mica de tot: rètols, anuncis de premsa i ràdio i fins i tot per a la televisió. Un dels seus primers col·laboradors -realitzava esbossos d’avisos lluminosos- va ser el tarragoní Joan Gols i Soler (1894-1947), qui, fet i fet, seria el fundador de l’Orfeó Català de Caracas.

Artís va ser promotor i fundador de Centre Català de Caracas i va participar en la seva secció cultural, el Patronat Terra Ferma. També va ser un dels socis inicials del Club Campestre Los Cortijos.

El 1970 publica la seva primera obra “Ple al 5”, realitzada amb l’Editorial Pòrtic de Barcelona, fundada per Josep Fornas. Li seguiria “L’aigua del riu Guaire no és bona per a beure” (Barcelona, 1973), un conjunt d’històries d’expatriats i la comèdia d’humor “Mimí i la perfecció” (Caracas, 1973).

Mor a Caracas el 1995, als 89 anys.

Fonts:

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0256336.xml

Mitjans de comunicació i memòria històrica. El Comissariat de Propaganda a través de la memòria dels que ho van viure. Llúcia Oliva i de l’Esperança

Fontserè, C. (1995). Memòries d’un cartellista del 36. [Barcelona]: Proa.

Joan J. Gols. Memòries. VA PASSAR Fa 1 estona. Arxiu de la Memòria Popular. La Roca del Vallès, Catalunya.

Fotografia: @Fototeca.CAT