Barcelona (ES) 1900 / Caracas (VE) 1988

Arquitecte.

Graduat d’arquitecte a la Universitat de Barcelona el 1926. És professor de l’Escola d’Aparelladors en la matèria de Tecnologia de la Construcció. Durant la Guerra Civil Espanyola va ser oficial republicà, per la qual cosa en concloure el conflicte fuig, primer a França i després a Bèlgica.

Instal·lat des del final de la Segona Guerra Mundial a Anvers, Bèlgica, va entrar en contacte amb membres del Govern Basc a l’exili, i per mitjà d’ells va conèixer a l’agregat cultural de l’Ambaixada de Veneçuela, l’escriptor Fernando Paz Castillo, qui li va proposar emigrés a Veneçuela, facilitant-li des de l’ambaixada els tràmits necessaris per a la seva instal·lació al país.

Va arribar a la Guaira l’1 de juliol de 1948 en el vaixell Katumba. A Caracas es va instal·lar, com la gran majoria dels emigrants, en una pensió del centre de la ciutat.

Es vincula, igual que la majoria dels arquitectes exiliats, a un organisme públic, en aquest cas el Consejo Venezolano del Niño, en el qual treballarà com a arquitecte durant un temps.

Al mateix temps desenvoluparà diversos projectes en forma particular, comptant amb el suport d’amics com Enrique Ortega, un veneçolà que li encarrega el disseny de casa seva a la urbanització Altamira (1951).

Començarà així la producció de nombroses obres, fetes en solitari, i a l’estudi de casa seva a les hores lliures que el seu treball a la institució oficial li permet.

Realitzarà un edifici residencial de tres nivells d’altura, a la urbanització San Bernardino, una torre, adjacent al col·legi Teresià de la urbanització La Castellana, però sens dubte, els seus treballs més significatius a Veneçuela seran els que realitzarà amb els pares escolapis.

A partir de 1952 inicia la seva relació amb ells, començant amb el projecte, ja avançat, del Colegio Calasanz, de Caracas, situat en el sector popular de Catia, a l’oest de la ciutat.

Colegio Calazans. Caracas, disseny de Deu i Amat. © Escolas Pias.

Deu Amat intervé en una obra que ja ha començat, transformant els criteris de la mateixa en funció d’una arquitectura continguda i molt neutra.

A València (VE) també construirà un Colegio Calasanz. A part, realitza el Colegio Santa Rita (1960), situat a la urbanització Santa Mónica; un dels edificis del Colegio Francia a la urbanització Campo Claro (c.1962), tots dos a Caracas, i el projecte del Colegio Nuestra Señora de Lourdes a València.

El 1963 fa un primer viatge a Espanya, instal·lant-se per un temps a Barcelona mentre el seu fill acaba el batxillerat a Perpinyà. Allà treballa en alguns desenvolupaments immobiliaris a Castelldefells i a Vilassar de Mar, on havia estat arquitecte municipal. Al seu retorn a Caracas torna a treballar en la construcció de diverses cases a la urbanització La Carlota.

Mor a Caracas el 1988.

 

Fonts:

La ficticia “ilusión” del destierro- Part 2. Henry Vicente Garrido. arquitextos ISSN 1809-6298. # 129.06 any 11, febr. 2011

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/02/art-andalusi-santa-perpetua-de-la-mogoda.html

http://vptmod.blogspot.com.es/

DELS ESTUDIS D’APARELLADORS A L’ESCOLA POLITÈCNICA SUPERIOR D’EDIFICACIÓ DE BARCELONA

Francesc X. Puig Rovira. Barcelona. Escola politècnica superior d’edificació de Barcelona 2012

Foto:

Arquitecte. Photo by Daniel McCullough / Unsplash

Colegio Calazans. Caracas, disseny de Deu i Amat. © Escolas Pias.

ubicació: https://centroamericaribeschp.com/2013/02/03/en-caracas/