Barcelona (ES) 11-4-1910 / Caracas (VE) 10-6-2007

Militar i enginyer

Promotor de la metrologia a Veneçuela. Defensor del MHP de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, al consell de guerra de 1940, que va acabar amb la seva execució.

Fill de l’advocat José María de Colubí i la metgessa d’origen francès, Luisa Chánez. El 1925 ingressa -juntament amb el seu germà Josep Maria- a l’Acadèmia d’Artilleria de Segòvia, on surt el 1931 amb el grau de tinent.

Durant la Guerra Civil pren part de la banda franquista i es revolta contra el govern republicà. Va ser detingut i condemnat a 30 anys de reclusió però és alliberat el 1938, en un intercanvi de presoners. Va escapar a França on es va unir al bàndol franquista i va participar en la presa de Catalunya.

Va finalitzar la guerra amb el grau de capità i encara que no era jurista, li va ser encomanada la defensa de presos republicans jutjats en consells de guerra: Va defensar en total a 150 presos i va aconseguir evitar l’afusellament de tots, menys de tres d’ells.

Un d’aquests tres era el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys (vegeu requadre).

El 1947 va deixar l’exèrcit amb el grau de comandant i va emigrar a Veneçuela el 1950. En aquells dies, casat amb Mercedes Recoder González, tenia quatre fills (Mercedes, José María, Jaume i María Luisa).

Va exercir inicialment treballs no especialitzats, però el 1952 va aconseguir una ocupació com a enginyer al Ministeri de Foment i es va convertir en un expert en metrologia, sent el responsable de l’adaptació horària de Veneçuela a la normativa internacional. Va sol·licitar i va obtenir la nacionalitat veneçolana i va rebre la cèdula d’identitat Nombre 3.150.429.

Va morir a Caracas el 10 de juny de 2007 a l’edat de 97 anys.

Fonts:

Socorro, Milagros (18 de juny de 2013). «Ramón de Colubí, pionero de la Metrología en Venezuela».

Finestres, Jordi (octubre de 2012). «Lluís Companys. El president màrtir». Sapiens (en català) (Barcelona) (121): 46-49. ISSN 1695-2014. «A Caracas amb Ramon de Colubí». Sapiens.cat (en català). Setembre de 2010.

Foto: Ramón de Colubí. Circa 1940. Arxiu La Vanguardia.

Foto: targeta d’identitat militar de Ramón de Colubí.

NOTA: El 08NOV2022, gràcies a una col·laboració de GMN es van corregir les dates de naixement i decés del senyor Colubí.

El militar que va defensar a Companys

L’any 2003, el periodista Jordi Finestres, autor d’aquestes línies, per encàrrec de la revista Sàpiens, va localitzar i va entrevistar a Ramon de Colubí a la seva residència de Caracas. Seixanta-tres anys després de la mort de Companys, va trencar el seu silenci davant la sorpresa dels historiadors, que li havien perdut la pista.

Els sis dies que va estar amb Companys van ser, segons ens recordava, “els més llargs” de la seva vida. Tot va començar a les deu de la nit el 8 d’octubre, quan rebia, al seu domicili del carrer Muntaner a Barcelona, una ordre en què se li comunicava: “Ha estat vostè nomenat per a exercir les funcions de defensor en la causa que se segueix a Lluís Companys Jover”. L’endemà, es va presentar davant el processat, a qui va veure tranquil, serè, amb l’única angoixa de trobar al Lluís, el seu fill malalt, en parador desconegut a la França ocupada.

El primer que va fer el capità Colubí va ser mitjançar perquè les germanes de Companys el poguessin visitar a Montjuïc. Després va preparar l’escrit de qualificació provisional de la defensa. El va haver de fer en poques hores, fet que li va indignar: “Tot allò era absurd, sabia que a mi em tocava cobrir les aparences perquè el procés semblés legal, quan sabíem que tot responia a una ordre concreta del general Franco perquè Companys fos afusellat”.

El president català va reconèixer el valor del jove militar i fins i tot li va regalar els bessons de la seva camisa, dues peces que Colubí va portar sempre amb si però que va perdre anys després quan li van robar la maleta al Perú.

El 14 d’octubre de 1940 va arribar el consell sumaríssim. El defensor de Companys, a qui se li va denegar la presència de testimonis a favor del processat, va fer un valent recordatori en què va rememorar la gestió de Companys per evitar més excessos en els primers dies de guerra i fins i tot va apel·lar a la història del seu propi alliberament. Va ser una lectura contundent que portava escrita en quatre quartilles i que concloïa amb la petició d’una pena de vint anys i un dia. Però la sentència estava escrita i Companys va ser afusellat a l’alba del dia 15. Abans de morir, va abraçar a Colubí. “És difícil d’explicar. Mai havia viscut una situació així”.

El 1947, desenganyat del règim franquista, va fer les maletes cap a Veneçuela. Mai va voler tornar a Espanya.

Font: Jordi Finestres / La Vanguardia. 16 de juny del 2007.

Fotografia: Lluís Companys Jover. Expedient de la Direcció General de Seguretat d’Espanya