Burgos (ES) 1926 / Girona (ES) 25-04-2010

Ebenista. Fill il·lustre de Salt, Girona (ES).

Nascut a Santa Maria de Ribaredonda a Burgos, és fill de pare català i mare castellana. Als tres anys va anar a viure al poble d’Estanyol (Girona) i als tretze va haver de tornar a Burgos a causa de la Guerra Civil. No va tornar a Girona fins als 17 anys.

Va dedicar la seva vida professional a l’ebenisteria, encara que els últims anys ho va complementar amb la fusteria.

L’any 2000, va rebre el premi Tres de març per la seva llarga tasca de participació ciutadana en tota mena d’iniciatives des de l’Associació de Veïns de Salt fins a les entitats en defensa del patrimoni natural.

El 3 de desembre d’aquell mateix any va rebre, a Torroella de Montgrí, el premi Peix que el Grup de Defensa del Riu Ter li va lliurar per la seva tasca en la protecció de l’entorn i per haver estat un dels impulsors per mantenir el paratge de l’illa d’Avall a Jafre.

El 2006, l’Ajuntament de Salt inicia els tràmits per nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat. L’acte del nomenament va tenir lloc al Teatre de Salt, el dia 30 de març del 2007.

El 14 de juny de 2007, l’ADAC (Ateneu d’Acció Cultural) li concedeix el premi a la Normalització Lingüística per la seva trajectòria en favor de la llengua i el país. Va ser un dels socis fundadors de l’ADAC i també va crear la revista saltenca La Farga.

La seva vida a Caracas

Als 31 anys, a causa de la situació econòmica a Catalunya va marxar a Caracas on va romandre 7 anys. Va retornar a Girona el 1964. La seva estada a Veneçuela coincideix amb un període de gran demanda laboral en la construcció i en la indústria del moble. A l’edició Número 241 de la revista La Farga, de l’ajuntament de Salt, l’entrevisten i explica la seva història veneçolana.

– “Vivia a Girona, m’havia casat, tenia una filla, tenia feina, però em faltava alguna cosa. La gent em deia, ‘però què més vols? Si tens feina, estàs casat, tens això, tens el …’, però escolta, jo dic sempre que l’home no viu només de pa. La satisfacció interior també compte. N’hi ha que amb els diners ja en tenen prou, però jo, no.

I va agafar les maletes i se’n va anar a Caracas …

-Sí, me’n vaig anar a Caracas.

Al cap de mig any de ser-hi va venir la meva dona amb la nena i em vaig posar a treballar pel meu compte, establint un petit taller d’ebenisteria. Vaig estar set anys. Fins i tot em vaig nacionalitzar veneçolà, em trobava bé, com a casa, ja no pensava a marxar.

-I que va succeir?

Tot va canviar quan va morir la dona. Havíem vingut a passar unes vacances aquí i, una setmana després de tornar, va tenir un atac al cor i va morir. Coses de la vida.

En aquells moments, jo estava tot el dia ocupat al taller i vaig pensar que el millor seria enviar la meva filla amb l’àvia, a Girona. Llavors va resultar que no podia estar-me allà sense ella i vaig tornar cap aquí, on després vaig refer la meva vida amb la meva companya actual”.

Torramadé va morir el dia 23 d’abril de 2010, a la Diada de Sant Jordi.

Fonts i Fotografia:

Revista de Salt, La Farga. Any XXVIII. Núm 241 – Maig 2007. Pàgs. 4 -5.