El torero mallorquí de la ‘mala tarda’ a la València veneçolana

Josep Jaume Pericàs Ripoll va néixer el 14 de març de 1916 a L’Alqueria Blanca, un petit poble que pertany a Santanyí, a uns 38 quilòmetres de Palma de Mallorca. Va ser potser la figura més rellevant de la festa brava balear.

Es va destacar com noviller. Domingo Ortega li va donar l’alternativa a València (17 de març de 1936) i Manolo Benvinguda se la va confirmar a Madrid el 2 de juliol següent.

La guerra civil (1936-39) va trastocar els seus plans i buscant el suport, li va tocar viatjar a Amèrica.

Va estar en les places importants (Mèxic, Colòmbia i Equador) i també a Veneçuela, on va arribar a torejar no només a les fires taurines, sinó en qualsevol oportunitat que se li presentava. Va estar gairebé un any al país.

 

L’aventura valenciana

La seva anècdota més memorable va esdevenir en les festes populars de la València veneçolana (situada a 180 quilòmetres de Caracas) de l’any 1940. Al cartell destacava el seu nom, ja que acabava de torejar a Caracas amb molt èxit.

En canvi, la seva actuació a València va ser decebedor. Així la descriu el periodista taurí Llorenç Capellà a l’article “La història sentimental” publicat l’1 de novembre de 2005 a Diari de Balears:

“Pericàs era un torero d’alts i baixos, de vida aventurera. A València el van conèixer en el seu pitjor moment. Abúlic, mandrós, molt possiblement més necessitat d’una aspirina que d’un ram de clavells.

I va tenir una mala tarda. El públic va omplir la sorra d’ampolles i altres objectes, i la policia va haver d’escortar al matador fins a l’hotel on s’allotjava. La multitud molesta per la mala feina reclamava de forma cada vegada més violenta, la qual cosa va culminar en enfrontaments, ferits i detinguts.

Passats uns dies, per rescabalar el públic el torero va sol·licitar a l’empresa de València que el contractés novament per enfrontar-se als toros més grans que trobessin al camp.

De manera que el seu nom va tornar a aparèixer als cartells, i la plaça es va omplir de gent que no volia veure’l torejar, sinó castigar-lo. Aquest cop, raonaven, la policia no podrà protegir-lo.

No obstant això, Pericàs, aconseguiria canviar l’odi per admiració. Va triar al bou més gran i més brau i va obtenir un èxit apoteòsic, que va repercutir en noves contractacions al país”.

Es va retirar molt jove el 1945, sense arribar als 30 anys. Es va dedicar a la ramaderia de bous de casta i va morir a Palma de Mallorca el 10 de setembre de 1989.

 

Font:

https://www.dbalears.cat/opinio/2005/11/01/106295/la-historia-sentimental.html

Fotografies: elmonarquico.com / todocoleccion.es