Barcelona (ES) 3-9-1892 / Barcelona (ES) 14-8-1979

Obrer, sindicalista, contractista d’obres i polític. Maçó.

Fill de Josep Piera i Cussó, de Badalona, i de Maria Pagès, de Barcelona (ES).

El 1894, el pare, paleta d’ofici i d’ideals republicans, ha d’exiliar-se durant uns anys amb tota la família a Tolosa. Quan retornen a Catalunya s’instal·len primer a Santa Maria de Barberà i poc després a Sabadell.

Cap a 1899, amb sis anys, comença a treballar venent escombres i ventalls pels carrers, i més tard, treballa successivament en una fàbrica tèxtil, una impremta i una ferreria. Finalment, seguint els passos del pare i l’avi es fa paleta.

En 1908, amb quinze anys, és empresonat breument per primera vegada, quan forma part d’un comitè de propaganda per a la vaga del Primer de Maig.

A l’any següent, el 1909, s’estrena com a orador amb Joan Peiró (1887-1942), llavors treballador de la fàbrica de vidre Costa i Florit de Badalona en un míting a Badalona en solidaritat amb uns socialistes japonesos penjats a Tòquio (JP).

Aquest va ser l’inici d’una llarga i compromesa vida política.

El 21 de setembre de 1912 es va casar a Badalona amb la Rosa Fibla i Rovirosa, amb qui va tenir cinc fills: Xavier, Emili, Llibert, Helena i Marcel.

Ja en temps de la República, el juny de 1932 es trasllada a viure a Barcelona i s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya.

El maig de 1933 impulsa el corrent obrerista d’ERC a través de la publicació del manifest «En l’actual moment polític». Al juny, en el 2n Congrés Nacional d’ERC, és elegit membre de Comitè Executiu. I a partir d’octubre forma part del Comitè de Direcció de l’efímer setmanari Mall.

Cap a 1935, separat de la seva primera esposa, inicia una relació amb Isabel Lorente i Lorente (Barcelona, 1908 – Caracas, 2007) amb qui viurà la resta de la seva vida i amb qui tindrà dos fills: Aurora i Robert.

Durant el bienni negre resideix a València, però des de principis de 1936 torna a Barcelona on viurà fins al final de la Guerra Civil dedicant-se professionalment a fer de contractista d’obres.

L’abril de 1936 és elegit compromissari d’ERC, per Barcelona-ciutat, per a les eleccions a la presidència de la República espanyola. És l’única responsabilitat pública que tindrà al llarg de tota l’etapa republicana.

Exili a Veneçuela i retorns puntuals a Catalunya

El 25 de gener de 1939 amb la derrota republicana s’exilia primer a França on és internat en un camp de concentració d’on aconsegueix sortir pels seus contactes com a membre de la maçoneria.

S’embarca cap a Amèrica, passant sis mesos malalt a la República Dominicana, per arribar finalment a Caracas on continuarà guanyant-se la vida com a industrial de la construcció.

El 1942 arriben a Veneçuela la seva parella Isabel i els dos fills Aurora i Robert, però el fill petit cau malalt i el 1943 torna amb la mare a Barcelona.

La filla Aurora roman amb ell a Caracas fins que el 1945 també torna a Barcelona, quedant només a Veneçuela fins que el 1951 finalment dona i fills van de nou a Caracas.

A partir de 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial i l’esperança que la derrota del feixisme porti també la caiguda de la dictadura franquista, ERC s’organitza en tots els països que acullen exiliats: França, Andorra, Bèlgica, Gran Bretanya, el Marroc, Mèxic, Colòmbia, Brasil, Bolívia, Xile, Argentina, Uruguai… i Veneçuela, on és precisament Simó Piera qui presideix la delegació d’ERC a l’exili.

De l’any 1949 a l’any 1951, presideix el Centre Català de Caracas.

Es dedica a la seva professió fins a jubilar-se, a partir de la qual cosa, cap al 1962, retorna a Catalunya, en algunes ocasions per passar llargues temporades amb la seva parella, entre Barcelona i Segur de Calafell, però tornant sempre a Veneçuela, on viu entre Caracas i Puerto La Cruz.

Probablement, fruit de la seva formació autodidàctica en els ambients lliurepensadors de principis de segle XX, li vindria l’afició a la meditació i al ioga, que practicava diàriament.

Escriu també les seves memòries polítiques que el 1975, amb el títol “Records i experiències d’un dirigent de la CNT”, es publiquen en un sol volum conjuntament amb la seva biografia “Simó Piera: perfil d’un sindicalista”, escrita per Joaquim Ferrer.

El 1979, en una de les seves visites a Catalunya cau malalt i mor a Barcelona. El seu enterrament a Calafell, que congrega diverses personalitats polítiques i culturals, es converteix en un últim homenatge a un dels sindicalistes més rellevants de la Catalunya del segle XX.

Autoria: Josep Vall i Segura

https://memoriaesquerra.cat/biografies/piera-pages-simo