És un fet contrastat. Les portes metàl·liques enrotllables, sense importar el fabricant, en gairebé tota Veneçuela reben el nom de “Santamaria”.

És un nom que ha penetrat en la parla popular. Quan algú mor, no és estrany que es digui que “en tal va baixar la Santamaria”.

La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola no registra la paraula.

Sembla que el nom ve de Catalunya, més específicament, de Barcelona. I encara més detalladament, del cognom d’una família que durant dos segles es va dedicar a treballar els metalls, creant en els seus tallers des d’orfebreria religiosa, fins a… portes enrotllables.

Encara que hi ha algunes llacunes en la història, d’acord amb la versió digital de l’Enciclopèdia Catalana, el negoci el va començar Joaquim Santamaría, el 1816. Era, al principi, serraller.

La incorporació dels néts, Arturo i Alfredo Santamaría va donar un tomb al negoci i el va derivar cap a l’orfebreria religiosa.

Dissenyaven i creaven les peces metàl·liques de les esglésies, des de botafumeiros (treufums), apagallums, faristols, safates, creus, copons, hisops, púlpits, fins canelobres i encensers.

Des de sempre, van exportar les seves creacions a Veneçuela: El document “L’orfebreria barcelonina del segle XIX,” de Santiago Alcolea, relata que “…una creu processional d’estil gòtic, amb les figures de Crist i la Mare de Déu i medallons repussats amb misteris de la Passió, va ser encarregada per una família catalana resident a Veneçuela i es destinava a la catedral de Caracas (10 de maig 1896)”.

A l’inici tenien fàbrica i despatx al Portal de l’Àngel, tot i que van tenir diverses direccions i van separar fàbrica i despatxos. El 1899 ja tenien una nòmina de 80 obrers i produïen exclusivament portes de seguretat.

En algun moment, els germans es van separar, encara que tots dos van seguir en el negoci. La notorietat més gran la va obtenir Arturo, qui va portar els tallers al carrer Consell de Cent i el despatx a la Ronda de Sant Antoni núm. 72.

Arturo es va casar amb Anna Armengol i Casas i van tenir quatre fills: Albert, Emmélia, Mercè i Rosa.

A la seva mort, el 28 de març de 1915, Albert va assumir el negoci, al qual va posar el seu nom, que també apareixia a les portes que fabricava.

Amb una mentalitat més moderna, el fill va començar a utilitzar la publicitat per donar suport a les vendes i també va realitzar contactes per vendre els seus productes més enllà d’Espanya.

A Colòmbia ho va fer directament amb els germans Abraham i Abadía Cortés, amos d’una de les primeres impremtes modernes de Bogotà, d’una papereria i de la revista El Gráfico, pionera en la publicitat comercial d’aquest país.

No ha estat possible establir qui va ser el seu representant a Veneçuela.

L’abril de 1963 Albert mor, a París. Casat amb la francesa Jean Béné va tenir 2 fills, Jacqueline i Guy.

El negoci va desaparèixer i les seves referències més properes arriben fins als temps de la Guerra Civil (1936-1939).

Per 2019, a l’adreça de Ronda de Sant Antoni núm. 72 hi havia un supermercat. i 10 anys abans, hi havia una oficina bancària.

Llavors… allò de Santamaría ve de Catalunya o no?

Donar una certesa absoluta és difícil, però semblés possible, ja que la probable metonímia és completament versemblant.

 

Fonts:

L’orfebreria barcelonina del segle XIX, “de Santiago Alcolea

Enciclopèdia Catalana: Enllaç aquí.

todocoleccion.es

Hemeroteca La Vanguardia. Enllaç aquí.