Mataró (ES) Novembre de 1789 / Mataró (ÉS) 2-4-1848

Marí mercant.

Promotor del primer ferrocarril d’Espanya (Barcelona – Mataró).

Membre d’una família nombrosa, es fa pilot de la marina mercant i en 1806, es fa alumne de l’Escola Nàutica d’Arenys de Mar (Barcelona).

Marxa el 1808 a Maracaibo (VE), on ja vivia un germà seu del qual es conserva escàs testimoni. Allà va començar la seva carrera com a comerciant entre les ciutats costaneres i les illes antillanes. Se li relaciona directament amb el tràfic d’esclaus que li va aportar grans beneficis.

Aviat es va veure implicat en la guerra d’independència de Veneçuela, i va realitzar diverses missions a la defensa de les ciutats de Coro i Maracaibo, fidels a Espanya, tant per mar amb el seu vaixell armat en guerra com en terra combatent amb fusell en mà.

A la llarga revolució veneçolana, abanderada per Francisco de Miranda i Simón Bolívar, Miquel Biada va estar al servei de les autoritats espanyoles.

En 1810, nomenat capità de la goleta armada Manuela, va passar a auxiliar a la ciutat de Coro, atacada per Francisco José Rodríguez del Toro e Ibarra, IV marquès del Toro. També va realitzar altres viatges i va exercir algunes comissions, fins i tot a Puerto Rico i Jamaica.

Fins a 1820 va formar part de la milícia anomenada voluntaris distingits de Ferran VII, establerta a Maracaibo, i al març del mateix any va ser nomenat comandant principal d’una esquadrilla de vaixells lleugers en el Llac de Maracaibo, per a la defensa de la capital.

Pocs mesos després, en ocasió de l’armistici de Trujillo, entre patriotes i realistes -25 i 26 de novembre de 1820-, Biada va portar amb la goleta de la seva propietat Amable Teresa a les ciutats de Ríohacha, Santa Marta i Cartagena, als comissionats per comunicar a aquestes places les condicions de la suspensió d’hostilitats.

De retorn a Maracaibo, es va trobar amb la ciutat en poder dels partidaris de la independència -29 de gener de 1821-, i encara que poc després els realistes van recuperar la plaça, aquesta només continuaria fins a agost de 1823 com un dels pocs focus de resistència de la dominació espanyola.

El caire dels esdeveniments va portar a Biada a abandonar Veneçuela, com van fer tants altres espanyols que no havien secundat la rebel·lió. En 1822 es trobava a Barcelona amb la seva goleta Amable Teresa, i en el mateix any també apareix a Mataró.

Però no trigaria a traslladar-se a Cuba, on es trobaven establert dos dels seus germans, un a Santiago de Cuba i un altre a l’Havana. L’economia antillana, bàsicament agrícola -sucre, cafè, tabac-, requeria la importació de productes alimentaris, vestits, maquinària, i al mateix temps necessitava finançament i transport, tot un ampli ventall de línies que constituïen la base del negoci del comerciant cubà. Va acabar per afermar-se a l’Havana en aquesta complexa activitat mercantil, sota la signatura de Biada & Cia. Per desgràcia, el 1833, Biada hauria de lamentar la pèrdua de la seva esposa i de dos dels seus fills a causa de la gran epidèmia de còlera que va delmar l’illa. Res estrany, doncs, que disposés el seu testament el 2 d’abril del mateix any, quan encara el brot epidèmic no havia remès.

En 1840, torna a Espanya. Va ser nomenat cavaller de la Real Ordre Americana d’Isabel la Catòlica (29 d’abril de 1840), gràcia que li havia concedit Isabel II l’any anterior, en recompensa pels serveis prestats durant la seva residència a Veneçuela.

Biada participa decisivament en la construcció del ferrocarril de Barcelona a Mataró (1848), el primer que es va inaugurar a Espanya. Va aconseguir obtenir la concessió i l’important finançament.

El ferrocarril entre Barcelona i Mataró va ser inaugurat el 28 d’octubre de 1848, dins d’una gran solemnitat. Però Miquel Biada no va poder veure la culminació del seu projecte, per haver mort a Mataró el 2 d’abril anterior.

El seu retrat figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona (1915), i en la de mataronins de la mateixa classe de l’Ajuntament de Mataró (1923). En aquesta ciutat té, a més, erigit un monument a la seva memòria (1948).

FONTS:

http://dbe.rah.es/biografias/8648/miguel-biada-bunol

https://es.wikipedia.org/wiki/Miguel_Biada

Fotografia: Retrat de Miquel Biada Bunyol de la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. Pintura per Jordi Bofarull.