Eugenio va portar el seu particular humor a Veneçuela en dues ocasions. Mai va recórrer a acudits verds per produir rialles. Tot just deia, en la seva particular barreja de castellà i català això de “Saben aquell que diu… ?”, i començaven les rialles…

El 1978 va estar Eugenio per primera vegada a Caracas, producte de la casualitat. Era un viatge personal -un creuer pel Carib, en el qual el va veure un soci de Centre Català qui va proposar trucar-lo i convidar-lo.

La Comissió de Festes es va posar en marxa i després d’una tasca detectivesca el contracten. Va ser una aposta arriscada, ja que Eugenio encara no era tan conegut i no havia ‘enlairat’ la seva fama a Barcelona.

Es va convertir el Saló Principal del casal en un gegantesc cafè concert. Es van fixar tarifes especials per a menjar i beguda i no va quedar ni una taula buida: Èxit total.

La fotografia que il·lustra aquesta nota ve de la seva segona visita, el 1980. Era un artista més expert i més conegut, però igual de divertit. De nou, èxit total. Eventualment, el seu èxit a Espanya el va convertir en un artista impagable (vegeu nota).

Eugenio Jofra i Bafalluy va començar el seu camí artístic el 1968, formant el duo musical “Els Dos” amb la seva dona, Conchita Alcaide.

A la dècada dels 80 es va fer famós com a narrador d’acudits. El seu humor era absurd i part de la seva efectivitat residia en el seu semblant permanentment seriós («només ric quan cobro», solia dir), en els canvis de ritme que imposava recolzant-se en les pauses per beure i fumar o encendre els cigarrets i en què no necessitava recórrer a cap imitació de veus o accents.

Actuava sempre vestit de negre, assegut habitualment en un tamboret amb una beguda (vodka amb suc de taronja) i un cigarret. Explicava els acudits amb un fort accent català, intercalant sovint algunes paraules i expressions de la seva llengua materna en contar els acudits en castellà.

Eugenio va gaudir d’una gran popularitat durant la dècada dels 80, quan es multiplicaven les seves actuacions en viu i les seves aparicions en televisió, al programa “Un, dos, tres”. Els enregistraments dels seus acudits, en cassets d’àudio aconseguien xifres insòlites: va arribar a vendre més d’un milió de còpies. A Barcelona es presentava cada dia al ‘pub’ Sausalito, on les cues per entrar donaven la volta a l’illa.

Al començament dels 90 entra en declivi. Comencen a aflorar les addiccions i les malalties. Mor d’un atac al cor l’11 de març de 2001, als 59 anys d’edat. El setembre de 2019 Ràdio Televisió Espanyola va estrenar un documental de la seva vida, dirigit per Xavier Baig i Jordi Rovira.

 

Artistes impagables

Alguns artistes ‘consagrats’ com Joan Manuel Serrat venien a Caracas i es presentaven al Centre Català. Però ho feien dins d’una gira llatinoamericana, en què usualment complien dates en diversos països i diverses ciutats. Els costos de viatge, desplaçament, músics, allotjament i altres es dividien entre diverses presentacions.

Quan es tractava d’artistes de l’àmbit cultural català, com Lluís Llach, Raimon o el mateix Eugenio en els seus inicis, els costos havien de ser coberts amb una o dues presentacions, el que els feia prohibitius.

Un cas interessant va ser el de la Cobla la Principal de la Bisbal, que va visitar Veneçuela el 1978 i per a ‘amortitzar’ les seves despeses es va presentar al Centre Català, al Teatre Municipal, a la Plaça Bolívar i al Club Táchira de Caracas, al Club Puerto Azul al litoral i fins i tot en el maratonià programa “Sábado Sensacional” de la cadena televisiva Venevisión. Com és que un grup musical especialitzat en sardanes era tan requerit?. La resposta era fàcil: el mateix tocaven música clàssica, acadèmica, que sardanes, que pasdobles i sevillanes. Polivalents, doncs.

Fotos: (en color). 1980. Eugenio al Centre Català de Caracas, acompanyat de diverses sòcies. Autor desconegut.

Fotos bn. Eugenio circa 1985. © Europa Press.