No hi havia cançó seva que Veneçuela no ballés. Encara absent, Peret continua sent la diversió garantida.

Al nostre visitant, nadiu de Mataró, a la costa propera a Barcelona (ES) l’hem anomenat, des de sempre Peret, que ve del diminutiu del seu nom Pere.

Pere Pubill Calaf (1935-2014) va ser un cantant, guitarrista i compositor espanyol d’origen gitano. Va popularitzar la música i el ritme gitano a tot Espanya i especialment a Catalunya, on es va integrar com a part de la seva cultura amb l’anomenada rumba catalana.

El seu pare es guanyava la vida com a venedor ambulant de teles i Peret de petit l’acompanyava en els seus desplaçaments comercials per Catalunya i Balears, pel que va anar poc a l’escola. Es diu que va aprendre a llegir de forma autodidàctica fixant-se en els cartells publicitaris.

Aficionat des de nen a la guitarra i al cant gitano, als dotze anys va formar un duo amb una cosina. Es deien Los Hermanos Montenegro. Van debutar al teatre Tívoli de Barcelona, en un festival infantil.

Ocasionalment actuava en locals de la costa catalana. A poc a poc, el seu nom es va anar coneixent a Barcelona. Així, va gravar un parell de discos que van sonar bastant a les emissores de la zona. Al cap de poc es va casar amb Fuensanta Escudero, Santa, una gitana de la família a la qual anys més tard dedicaria una de les seves més populars cançons: «Mi Santa».

A mitjans dels 60 va fer el salt a Madrid, quan va ser contractat per El Duende, un tablao flamenc pertanyent a Pastora Imperio i Gitanillo de Triana, i aquí va iniciar la seva escalada. Algunes de les seves interpretacions, com «El muerto vivo» del colombià González Arenas, van començar a tenir molt èxit entre gent de diversa extracció social.

El 1967 va gravar «Una lágrima», versió rumbera d’un vals, que va tenir un èxit fulgurant, convertint-se en una de les cançons de l’estiu de 1968.

Als anys posteriors, totes les orquestres van incorporar al seu repertori temes com «El gitano Antón», «Don Toribio Carambola», «Saboreando», «¡Lo mato!», «Si fulano fuese mengano», «Chaví», «Canta y sé feliz» (amb la qual va participar en el Festival de la Cançó d’Eurovisió 1974), «Qué cosas tiene el amor», «A mí las mujeres ni fu ni fa», «Castigadora», «Tracatrá», etc.

Peret a Caracas

La seva primera visita -després van ser moltes, pràcticament cada any, fins al seu retir el 2014- va ser el 1969.

En aquest moment la carrera espacial USA-Unió Soviètica estava en el seu apogeu. Se sabia que els Estats Units enviaria al juliol d’aquell any una expedició a la Lluna. I Peret va presentar la rumba “Don Toribio Carambola”, un gitano que s’ha tornat una mica boig i que vol anar a la lluna. Èxit aclaparador.

Acompanyat del grup “Peret y sus Gitanos” es va presentar al Key Club de Caracas, el gener de 1969, compartint escenari amb la cantant veneçolana Charito. Van ser cinc presentacions que van semblar poc. I després, no va deixar de visitar el país, fins a la seva jubilació.

El Key Club era un club privat, propietat de l’empresari italià Tony Grandy. El va batejar amb el seu nom: el “Tony de la llave” o “Tony ‘s Key Club” i estava situat a la Plaça Veneçuela, a l’est de Caracas. Cada ‘soci’ tenia una clau daurada per poder accedir al local.

La bomba internacional la va donar Peret amb «Borriquito” el 1971, amb lletra i música del mateix cantant, que va coincidir amb el boom del turisme a Espanya, el que va contribuir al fet que la cançó es popularitzés arreu del món. El 1972, Peret va tenir el seu segon gran èxit internacional amb l'”Es preferible reír que llorar”. Per a aquest llavors, ja era visitant assidu de Veneçuela.

El 30 de juliol de 2014, Peret anunciava davant els mitjans que patia càncer, retirant-se dels escenaris per realitzar el seu tractament i tornar com més aviat millor.

Peret en català

Daniel Salvat Pubill, nét de Peret, productor musical i membre de la banda que en els últims anys va acompanyar al seu avi, recorda bé la notícia: sis mesos, va dir l’oncòleg.

El rostre estoic del seu avi tampoc se li oblidarà. En sortir li va dir «hem de donar-nos pressa i fer un disc». Un disc? La veritat és que no el va sorprendre: ell era així, volia deixar el seu últim testimoni, el seu últim regal.

Qualsevol que l’escolti s’adonarà que “Des del respecte / desde el respeto” es converteix en el millor llegat de la seva extensa carrera.

Tres anys després de la seva mort, el seu nét va treure un disc on el seu avi canta en català algunes de les cançons més emblemàtiques del país, en ritme de rumba catalana. “Paraules d’amor” o “L’Emigrant” són algunes d’elles. Val la pena.

 

Font:

Juan Puchades: Biografia de Peret a pàgina oficial de Peret

https://www.elboletin.com/noticia/153993/el-tocadiscos/el-ultimo-regalo-de-peret-des-del-respecte-/-desde-el-respeto.html

Foto: Peret amb disc d’Or • Photo By Bert Verhoeff / Anefo

Portada del disc pòstum Des del respecte / des del respecte