Iruñea Pamplona (ES) 26-6-1901 / Quito (EC) 5-8-1992

Filòsof, lògic, assagista i traductor.

Encara que en justícia no va néixer a Catalunya, Illes Balears, Comunitat Valenciana o l’Aragó catalanòfona, la seva formació es va realitzar gairebé íntegrament a Catalunya. Va exercir càrrecs per al sistema educatiu català, s’expressava correctament en aquest idioma i professava veritable admiració per aquesta terra.

Ingressa als 15 anys en el Seminari dels pares claretians, a Cervera, a Lleida. A la mateixa ciutat catalana, va estudiar filosofia i teologia (1917-1923), per ordenar-se sacerdot claretià (1925) després de dos anys d’estudis de moral i dret a Solsona.

Es llicencia en filosofia a la Universitat de Barcelona el 1934, aconseguint el doctorat un any després i exerceix l’ensenyament de lògica matemàtica i filosofia de la ciència a la Universitat de Barcelona entre 1933 i 1937. El 1938 deixa Espanya i el sacerdoci, ja que per les seves tendències polítiques el Consell General de la Congregació va acordar el 13 de novembre expulsar-lo i ‘exclaustrar-lo’. Anys després, el 1965, la jerarquia eclesiàstica li concedeix “dispensa plena” d’obligacions sacerdotals.

Va ser crític amb l’alçament franquista, per això va romandre a París durant les hostilitats, anys en què es va dedicar a la lògica, per exiliar-se, acabada la contesa, a l’Equador (1939-1941) i Mèxic (1942). Durant la seva estada a Morelia (MX) va ser professor a la Universitat Michoacana. Finalment arriba a Veneçuela, on fixarà residència a 1946.

A Caracas va tenir una fructífera carrera filosòfica a l’ésser fundador de l’Escola de Filosofia de la Universitat Central de Veneçuela (UCV) el 1946 -que va ser la primera escola de la Facultat de Filosofia i Lletres, avui Facultat d’Humanitats i Educació-, romanent actiu fins a 1971.

Paral·lelament va exercir la docència a l’Institut Pedagògic de Caracas (1947-1962). El 1952 va obtenir la nacionalitat veneçolana. La seva labor a l’UCV va ser molt activa: va ser degà de la Facultat d’Humanitats i Educació (1959-1960) i director fundador de l’Institut de Filosofia. Va influir en la formació de filòsofs com Juan Nuño o Ludovico Silva. Al morir el dictador Franco torna a Espanya en diverses ocasions, la primera en l’estiu de 1977.

La seva tasca com a pedagog i filòsof va ser objecte d’innombrables distincions. El 1978 Veneçuela l’homenatja amb el Premi Nacional de Literatura. Va ser nomenat Cavaller Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica el 1982. El 1983 rep del govern veneçolà el Gran Cordó de l’Ordre del Libertador, una distinció màxima oficial d’aquest país.

Va rebre la Medalla de Plata de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1984, l’Acte Homenatge de la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat el 1985 com a professor i primer doctor d’aquesta, la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid el 1985, el nomenament com a membre de Consell Assessor de l’Institut de Filosofia del CSIC a Madrid el 1990, el lliurament de la Medalla d’Or de Navarra (1990). A l’Equador també va ser reconegut i va ser admès com a Membre Honorari de l’Acadèmia Equatoriana de la Llengua el 1986.

García Bacca va escollir l’Equador com el seu últim estatge, la vall de Tumbaco, als afores de Quito, on va passar els seus últims anys en companyia de la seva família. Va morí l’agost de 1992.

Font:

https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_David_Garc%C3%ADa_Bacca

Fotografia: Juan David García Bacca © Rtve