Cretas (Queretes), Terol (ES) 31-3-1914 / Castelló de la Plana (ES) 27-8-2007

Educadora. Política.

Va néixer l’any en què va esclatar la Primera Guerra Mundial. En va viure dues més en carn pròpia: la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, de la banda dels perdedors en una i de les víctimes en l’altra.

Durant la Guerra Civil va treballar com a mestra i delegada de Colònies Escolars d’Aragó i es va ocupar d’organitzar les colònies infantils a Graus, Benasc, Estadilla i Puigcerdà.

En acabar la guerra, es va exiliar a França on va ser reclosa en el camp de refugiats de Saint Jean du Bruel.

Després de l’alliberament va viure a Tolosa (FR) on va participar com a delegada del PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) en el I Congrés celebrat a l’exili el 1944. Va treballar de costurera per vestir l’exèrcit. A París es va casar el 1946 amb Adolfo Jimeno Velilla, dirigent socialista a l’exili.

Aquest mateix any, emigren a Veneçuela. Van arribar al port veneçolà de la Guaira a bord del vaixell hospital Colomby ple de refugiats.

Es van instal·lar primer a Caracas, on es va incorporar a la plantilla del Col·legi Los Caobos.

Anys després, fixa la seva residència a Maracay, una ciutat a 120 quilòmetres de Caracas, a la serralada central de país. Allí va fundar l’Instituto Escuela Calicanto, on va impartir classes durant més de vint anys, seguint el sistema pedagògic de la Institución Libre de Enseñanza. El que va començar en un pati de tarongers amb tot just sis alumnes en va arribar a acollir gairebé mil.

Torna a Espanya el 1975, a causa de problemes de salut del seu marit. Tots dos tenien encara la nacionalitat veneçolana (cèdules d’identitat veneçolanes núm. 338.156 ella i 338.124, el), perquè en aquest llavors la legislació no permetia la doble nacionalitat.

L’Institut Escola Calicanto, que llavors tenia uns vuit-cents alumnes, va ser venut i amb els diners Palmira Pla va crear una beca perquè estudiants veneçolans residents a Maracay poguessin estudiar a Espanya a través de la fundació de la Universidad Carlos III, el rector llavors era Gregorio Peces-Barba, a qui Pla havia conegut a les corts durant els debats de la Constitució espanyola.

Al parlament va ser vocal de la Comissió d’Educació durant un any, de la de presidència uns mesos i un any i dos mesos de la Comissió Especial dels problemes de disminuïts físics i mentals.

Un cop aprovada la Constitució, Palmira va deixar el Parlament i va tornar a la pedagogia. Durant un temps va ser regidora de Cultura i Educació de Benicàssim (Castelló), on va crear la biblioteca i la Casa de Cultura.

El 1986 va deixar la política i es va bolcar de nou en l’ensenyament i l’ajuda social a través de diferents fundacions, entre elles la Fundació Palmira Pla, que des de 2004 desenvolupa una important activitat dirigida als nens de la província de Terol a través d’ajudes a centres rurals i convocatòries de premis.

En la seva biografia Moments d’una vida (2004), es recullen algunes de les seves idees sobre l’educació com aquell element que travessa i vertebra la seva biografia: “Jo crec que en la meva infantesa em van afectar moltes coses, actes, fins i tot paraules o retrets, que hi ha hagut a l’escola del meu poble que jo rebutjava i que de vegades em repetia en silenci però amb una gran força interior: quan jo sigui mestra no ho faré així, quan jo sigui mestra no diré això”.

Va morir a Castelló, als 93 anys, el 27 d’agost del 2007.

Basat en l’article signat per Karina Sainz Borgo, publicat el 6 de desembre de 2018 a vozpopuli.com. Per a un enllaç directe a l’article original, feu clic aquí.

Per informació sobre el programa de beques Palmira Pla a la Universidad Carlos III de Madrid, feu clic aquí:

Fotografia: Fundació Palmira Pla.